Hipòcrates o la destrucció de la sanitat pública.
Título original: Hippocrate
Año: 2014
Duración: 102 min.
País: Francia
Director: Thomas Lilti
Guión: Pierre Chosson, Baya Kasmi, Julien Lilti,
Thomas Lilti
Música: Jérôme Bensoussan, Nicolas Weil
Fotografía: Nicolas Gaurin
Reparto: Vincent Lacoste, Reda Kateb, Félix Moati,
Jacques Gamblin, Marianne Denicourt, Carole Franck, Philippe Rebbot
A Alfons Quintà en agraïment pels seus indesmaiables
esforços en pro de la sanitat pública i la denúncia de la conxorxa
privatitzadora del Gens Honorable President Mas i Gavarró.
Som
davant d’una pel·lícula que, més enllà dels seus valors fílmics, hem d’apreciar
per la seva ferma voluntat de denúncia d’una realitat que està succeint davant
els nostres ulls sense que acabem de copsar-ne veritablement els seus efectes
perversos i poc menys que irreparables i deleteris per la continuïtat d’allò
que entenem com a “estat del benestar”, un concepte que a cada legislatura que
passa va perdent realitat a cabassos. La
pel·lícula és modesta en els seus plantejaments, però molt honesta i, sobretot,
molt efectiva pel que fa als seus objectius: contar una història que permeti a
l’espectador fer-se’n una idea acurada d’allò que ha esdevingut la sanitat
pública en mans d’uns polítics ineptes i facilitadors dels negocis privats per
sobre de la salut de les persones. El més penós de tot és que a la nostra
Arcàdia feliç del procés secessionista a cap cineasta ni se li hagi passat pel
cap el fer una pel·lícula com aquesta la visió de la qual sembla obligada per
conèixer, en colpidores imatges, tot allò que pacientment i amb un rigor
documental increïble en el periodisme d’avui dia, ens ha anat oferint en aquestes
pàgines de Crònica Global, Alfons Quintà, sense que, dissortadament, hagi
acabat de fer-lo, perquè la dimensió de l’espoli d’allò que és públic, és a
dir, de tots, que està perpetrant el govern de la Particularitat, amb l’ajut
inestimable d’Esquerra Republicana de Catalunya, és esfereïdor.
Cinematogràficament
és prou aclaridor el començament de la pel·lícula, quan el metge recent
llicenciat arriba a l’hospital on el seu pare és cap d’un servei, per fer el
MIR, i el seguim pels inhòspits soterranis de l’edifici camí d’on li donaran
l’armadura, ple de taques “netes”..., amb la qual es revestirà de cavaller
defensor de la salut pública que haurà de dur a terme la seva missió
confortadora i reparadora als pisos superiors. La pel·lícula no és complaent
amb l’estament mèdic, del qual mostra amb feridora claredat els seus trets
endogàmics, i menys encara amb els poders públics que desatenen el servei en
ares de la “productivitat” i l’eficàcia –ells li diuen “racionalitat” dels
serveis, tot i que n’hi hagi poca, de raó, i sí molts interessos crematístics
pel mig–. No sobta, trobar a la pel·lícula un retrat àcid de la institució del
metges interns residents i de com, tot posant-hi l’accent en la seva jovenesa,
de vegades ens sembla que som més aviat a la irreverent M.A.S.H, de inoblidable
record, que a la suposada seriositat formativa del segle XXI. En qualsevol cas,
hi contribueix, aquesta visió d’uns joves que fumen i beuen com a cosacs per a
suportar la enorme tensió de la professió, a oferir un relat gens heroic d’una
professió fonamental a les nostres vides (i sobretot quan ja som a prop de la
nostra mort..., aquell moment tens en què xoquen massa sonorament la pietat i
la “racionalitat de què n’hem parlat). La deshumanització sempre hi és, sigui
com a recurs defensiu, sigui com a imposició del sistema.
Centrar
la trama en la feina i el tarannà de dos interns, un l’endollat, i l’altre un
metge madur que necessita convalidar el seu títol per a exercir a França i
poder reunificar la seva família, d’origen algerià, que esdevé el buc expiatori
d’unes responsabilitats que no són pas les seves, li dóna a la pel·lícula un
esquelet fort que intensifica el realisme de la trama i no perd mai de vista la
complexitat de les relacions humanes davant casos extrems com els que hi
apareixen. És ben curiosa, per exemple, i gens anecdòtica, la picada d’ullet a
l’espectador crític que significa el que els infermers segueixen, embadalits, durant
les guàrdies, els capítols de la sèrie televisiva House... En termes generals,
la contraposició dels interns protagonistes com a models ètics diferents no es
presenta com a un maniqueisme a l’estil de les nostres joves esquerres
municipals, sinó que es desenvolupa al llarg de la trama com a una mostra de
las veritable dimensió humana dels personatges, amb llums i ombres, amb dubtes
i certeses, amb heroïcitats discretes i amb lamentables egoismes.
En
sortit del cinema, l’espectador probablement no recordarà pas cap enquadrament
de la càmera ni aquesta o aquella il·luminació o cap subratllat musical o
colpidora escena individual o coral, tot i que la reunió dels interns amb la
Direcció està filmada amb un nervi i una veritat que gairebé podríem associar
la pel·lícula amb el gènere documental; però sortirà amb la satisfacció d’haver
vist allò que els naturalistes anomenaven “une tranche de vie”, un dels molt
difícils que ens ha tocat viure en aquesta època de retallades que enfonsen
fins a la penúria i la injustícia un sistema, com el sanitari, del qual fins fa
ben poc en podíem estar ben orgullosos. Hom coneix els culpables.
No hay comentarios:
Publicar un comentario